El soldat no va dir re.
— Bé, bé, jove imprudent. Me la pagaras
Al matí tot-om va llevar-se. La minyona va arreglar la cambra, i va deixar per un moment ei soldat de plom sobre l'antpit de la finestra oberta. En aquell moment, un corrent d'aire molt fort (jo ·m penso produït pel gnom) va fer batre la finestra, i el nostre soldat va caure de cap, de l'alçada d'un tercer pis. Quina caiguda més orrible va fer! Va ficar-se dret entre dues pedres. El kepis, la baioneta i tot el seu cos varen desaparèixer: no s veia més que la seva unica cama coratjosament alçada cap al cel.
La minyona i el nen varen baixar a buscar-lo.
El nen, sense veure-l, va caminar quasi al damunt d'ell, i el soldat va estar a punt de cridar: «—Soc aquí». Però no va dir re, recordant-se de la consigna que proibeix parlar estant sobre les armes.
Varen caure algunes gotes de pluja, i després un vertader ruixat, que va treure tota la pols.
Pàgina:La dòna d'aigua i altres contalles (1911).djvu/87
Aquesta pàgina ha estat validada.
