Pàgina:La dòna d'aigua i altres contalles (1911).djvu/87

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


 El soldat no va dir re.
 — Bé, bé, jove imprudent. Me la pagaras
 Al matí tot-om va llevar-se. La minyona va arreglar la cambra, i va deixar per un moment ei soldat de plom sobre l'antpit de la finestra oberta. En aquell moment, un corrent d'aire molt fort (jo m penso produït pel gnom) va fer batre la finestra, i el nostre soldat va caure de cap, de l'alçada d'un tercer pis. Quina caiguda més orrible va fer! Va ficar-se dret entre dues pedres. El kepis, la baioneta i tot el seu cos varen desaparèixer: no s veia més que la seva unica cama coratjosament alçada cap al cel.
 La minyona i el nen varen baixar a buscar-lo.
 El nen, sense veure-l, va caminar quasi al damunt d'ell, i el soldat va estar a punt de cridar: «—Soc aquí». Però no va dir re, recordant-se de la consigna que proibeix parlar estant sobre les armes.
 Varen caure algunes gotes de pluja, i després un vertader ruixat, que va treure tota la pols.