avenim tant! Tu saltes i jo ballo. Hi pot aver ningú més feliç que nosaltres?
— Ja 'u dius tu — va dir la Pilota; — però potser no sabs que 'l meu pare i la meva mare eren dos soperbes pantofles de seda, i que, de més a més, tinc un ressort a dintre.
— I bé! Que no soc fet de boix jo? — va dir el Virolet. — Era tot un senyor batlle que va fer-me amb el seu torn.
— Es veritat? — va dir la Pilota.
— Que no rebi mai més cap cop de fuet, si dic mentida!
— Te sabs fer valer, però no 't puc acceptar. Estic quasi promesa amb una Oreneta. Cada vegada que 'm llenço en l'aire, ella treu el capet fòra del niu i 's posa a xisclar: «—Ho vols? Ho vols?». I ja li he dit «—Sí», i això es quasi un jurament. Però 't prometo que sempre més me recordaré de tu.
— Quin gran consol! — va contestar el Virolet.
Després d'això ja no 's varen dir re més.
L'endemà 'l nen va agafar la Pilota. El
Pàgina:La dòna d'aigua i altres contalles (1911).djvu/95
Aquesta pàgina ha estat validada.
