Pàgina:La fabricanta (1904).djvu/183

que corresponían als mesos que anomenava — jo al fi de cada un, hi faig sempre com una mena de resúmen, y aixís se'm fá més fácil de treuren l'entrellat; perque aixó dels comptes s'oblida d'un modo que esparvera... ¡Mira á l'Abril, quant s'acabá devíam trenta duros! ¡Trenta duros, noy! Aixó vol dir lo que hem treballat; perque pel Maig ja no surt déficit; y pel Juny, lo guanyat ja puja á vintiun.
— Be, vaja, no t'amohines més y mira lo que tením á la calaixera, que es lo que interessa pera comprar lo del nen.
— ¡Oh! ¡Oh! ¡Lo que tením á la calaixera!... Ja ho dius tu!... Donchs pensa que alló es com si no ho tinguessim... Me sembla que hi há sobre uns noranta duros; peró aquestos, son de precisa necesitat pera fer anar endevant lo treball y pera'ls imprevistos. ¡Ay, fill! pensa que lo imprevist es lo que aterra las casas!... Podría ésser que jo no anés tan be com nos pensém... tu podrías estar malalt... passar días sense cobrar; y'ls telers y la casa fan gasto, y s'ha de pagar lo lloguer y'l fadrí y la criada... No; no; aquells son los de reserva; no hi ha que comptarhi. Ara lo que s'ha de veure, es los que hi ha verdadera necessitat de gastar. La senyora Tuyas m'ha dit que anant be, entre caldos y llevadora y demés cosas que son imprecindibles casi hauríam de menester de divuyt á vint duros; es preferible posarnhi dos de més, y fan vint; y vintidós pera lo que havém de comprar demá, lo compte puja á qua-