Pàgina:La fabricanta (1904).djvu/184

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.


ranta y tants; peró com dilluns hem de cobrar setanta duros dels mocadors de crespó que váres vendre á n'en Prats, y aquest vespre ja'n portas set ó vuyt á la butxaca, després de cuberts los gastos, encara tinch cor que'n podrém afegir més de vint als de la calaixera. Que't sembla ¿nos hi podém arriscar á comprar los bonichs pel nostre menut?... Jo t'asseguro que demá quan los vegis, farás com jo mateixa que per més que vulguis no sabrás pensar en altre cosa... ¿Peró, que tens que no respóns?
 — Jo... sí... sí á tu't sembla... sí...
 Per la primera vegada en aquell vespre, la Antonieta s'adoná de que'n Grau havía respost als seus entusiastas enrahonaments d'una manera poch habitual en ell, y que sa cara no reflectía pas l'espressió apropiada á la conversa que portavan, y li preguntá ab marcat sobressalt:
 — ¿Qué tens? ¿Qué no't trobas be?
 — ¿Jo?... ¿Y are?... ¿Qué vols que tinga?... Son!... ganas d'anarmen al llit... ¿No veus qu'es tan tart?
 La Antonieta mogué'l cap d'un cantó á l'altre, y digué ab ferma seguritat:
 — Aixó sería dirme que't pesa la conversa del nostre fillet; que no t'alegra com á mí, veure del modo que Deu ha benehit lo nostre treball... No; no; te conech massa; tu no ets ni dolent, ni desagrehit... alguna te'n ha passat, que te la callas, y que jo la vull sapiguer... ¿Qué potser ha desgraciat alguna pessa en Mi-