Pàgina:La fabricanta (1904).djvu/33

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.


s'emprenía un treball nou, ja ho saps tu que fins nos ensenyava'ls dibuixos que hi volía fer! Y ben be que hi bestreyam, tan la mare com jo, donanthi'l nostre parer!...
 — Si... ¡vaya un parer!... — esclamava desdenyosament en Corominas, movent ab impaciencia'l cap d'un cantó á l'altre. — Lo que has de fer es no amohinarme més. Prou encaparrat que baixo de dalt, y encara ¡ni'l moment de menjar me deixas estar tranquil!...
 Y finit lo dinar, en lo que no s'hi empleava may més de mitja hora, en Pep s'empujava á dalt ó anava á donar un vol per la ciutat, mentres la noya, en los mesos de estiu ó primavera,'s prenía'l luxo d'una estoneta d'esplay en l'esquifit balcó de la sala del devant, al quin acabava de fer encara mes migrat, lo lloch que li prenían dos testos ab clavellinas, y altres dos ab una aufábrega y un murritort que, després d'enramar sas brancas, esmaltadas de flors grogas, per los ferros de la barana, s'enfilava paret amunt, fins á nuarse en lo clau que sostenia una petita gabia, dins de la que hi refilava del matí al vespre una aixerida cadernera.
 En aquell reduhit terreno de vuyt pams de llarch per tres d'ample, casi l'espay d'una caixa de mort, la Antonieta hi disfrutava tots los seus esbarjos dels días feyners. Allí hi tenía sempre una branca seca per tallar, una fulleta groga pera fer caure, algun brot d'aufábrega que, per haberse atrevit á aixecarse més que'ls