Pàgina:La fabricanta (1904).djvu/34

altres, precisava escapsar, junt ab los tanys de clavellina, dels que'l pugó blanch se'n havía ensenyorit. Acabadas las falagarías á las flors, venian las de la cadernera. Ab un pinyó á la boca, la noya la feya saltar d'una canya á l'altre, esbategar bojament sas pintadas aletas y treure'l caparró per entremitg dels filferros, pera péndreli la llaminedura apretada entre sos llabis vermells. Quan lo recapte era finit, la bestiola acostumava á refilar de bo y millor; y sa jove mestressa, de baix en baix, per la temensa de que no la sentissen en las casas del vehinat, ab las que, per l'estretor del carrer, casi s'haurían pogut donar las mans, li deya carinyosament:
— ¡Vaja no cridis tant, que un día t'escanyarás y la pobre Antonieta,'s quedará sense tenir al mon cap amiga que la estimi com tu! ¿No ho coneixes, bojeta, que soch jo la que't tinch d'estar agrahida, perque no't cansas may d'escoltar las cosas que no puch esplicar á ningú? ¡Pobrissona! Tampoch tu, no saps á qui contar las tevas!... Es clar! com no tens mare!... ¿Oy, que las mares no s'haurían de morir may?... ¿No ho trovas que'l mon es ben trist?... Encara que tu, t'estás tota sola y refilas ab una alegría!... ¡Vaja; no'n parlém més d'aquestas cosas que fan posar trist!... ¿Sents? tocan las dúas y m'en tinch d'anar á dalt á donar seda á las noyas... No m'hi puch estar cada día á cusir al teu costat... Per aixó aquésta tarde t'haurás d'estar soleta, acontentante