Pàgina:La fabricanta (1904).djvu/47

mira, si vols gosar de bonas vistas, no't será dificil; perque tots dos se ficaren pel teu carrer...
— ¿Pel meu carrer?... — repetí com d'esma la Antonieta.
— Sí, sí; pel carrer Mitjá, que jo'm penso que es el teu; y com hi va passar ahir, es molt probable que sigui'l seu camí de cada día. Ab aixó, si'l vols veure, ara ja n'estás enterada; y com te sabía tan greu de no haberli donat las gracias!...
La noya Corominas sentí que una onada de foch li envermellía las galtas y, mortificada de las suposicións que s'anavan acudint á la seva cosina y, ja un xich refeta de la sorpresa del primer moment, digué ab sequedat poch acostumada en ella:
— Me farás molt favor que no me'n tornis á parlar més d'aquést jove... Va fer un servey de bona criansa á la teva mare, y com á mi, á pesar de no haver anat com tu al col-legi de las Andrions, al meu me varen ensenyar que quan se reb una atenció, se donan gracias, me va sapiguer greu que no las hi haguessim donadas, y aquí pau y després gloria: y prou!
— Com que se'n va anar tant corrent...
— Bueno. Bueno: ja t'he dit que á mi d'aixó no me'n tornessis á parlar may més...— insistí la Antonieta, sortint del balcó, pera retornar al menjador, desitjosa d'acabar una conversa que, junt ab una fonda alegría, li havía fet sentir lo despit d'una estranya mortificació.