Pàgina:La fabricanta (1904).djvu/98

que'm veu al balcó ¡ja d'un tros lluny me saluda!...
— ¿Y aixó es tot?... Donchs aixís ¿ell encara no t'ha dit res? — saltá la senyora Angeleta, sens fer esment de la punyida que ab sas preguntas clabava en lo cor de la fillola de Mossen Vicens, que, ja posada en lo darrer apuro, prosseguí, envermellintse fins al blanch dels ulls:
— No; no;... ell no m'ha dit res...; peró com vosté ara mateix, ab tanta bondat, m'ofería parlar al senyor Ramón... y vosté tot ho fa tan be!... jo, á la veritat... Vaja .... Miri ¡que ab tota l'ánima li agrahiría lo que fes en aquesta qüestió! — abocá per fi la Antonieta, acabant de treure, per un suprem esfors de voluntat, l'enamorat desitg que niava en lo fons del seu cor.
Era tan visible la emoció de la noya, que la senyora Angeleta, que no era cap pedra, y que's sentía un bon xich cofoya per la confiansa que se li dispensava, aixecantse de la cadira en que seya, li digué tot picantli carinyosament la espatlla:
— Vamos ¡ara si que'ns en haurém d'anar; perque no arribaría pas á temps al Novenari!... Y de tot aixó que m'has dit ¡ja veurém de ferhi tot lo que s'hi sápiga! Jo, ara fa molts días que no l'he vist... peró ¡vaja! ja m'ho arreglaré, y molt será que no m'en surti; perque quan jo'm poso una cosa al cap...
— Peró ¿sense dirli que he sigut jo, la que...