|
|
que no tinch ulls per mirar aquestes coses que dius, y en tinch per plorar sens enténdret! Plorant silenciosa.
|
| jaume
|
Ay, pobre de mi, que'l be que m'has fet te'l pago donante pena!
|
| oriola
|
Nó, nó! Si jo estich contenta de plorar! Si voldria plorar més encara! Y quíns desitjos que tinch de plorar forsa, mare meva!
|
| jaume
|
Resolt. Jo me'n haig d'anar d'aqui perquè axò s'acabi.
|
| oriola
|
Y hont vols anar ara? Y digues, quí es que t'espera?
|
| jaume
|
Mirat, y es l'últim cop: derrera meu, del meu passat, sabs? ja no hi hà rès: es com si cap enrera jo fos ja mort. Cap endevant, y axò no més ho sabs tu, seré mort ara, ara.
|
| oriola
|
Nó, nó! May a matarte! Oncle Telm! Quica! Veníu! Al acte d'anar en Jaume a sortir per la porta del fons se troba ab l'oncle Telm que l'atura.
|
S'acaba l'acte desprès de dues escenes en les quals comensa ja a sortir clarament la figura de Jaume y la llevor de l'anarquía que li pertoba l'esperit.
