| Rob.
|
Soch sol... Deu meu, quánta ditxa,
qué felís, que soch ditxós,
m' extremeixo d' alegría
al mirá eixa lluhentor.
Es cert que l' or que se 'm dona
es pagant ma trahició
y aixó amarga l' alegría
que 'm fa naixer dintre 'l cor.
Es d' un crim! mes, disculpable
lo trobo pensant mellor,
la vida que l' amo duya
no podia durar molt.
Qualsevol dia D. Carles
ó bé 'ls seus l' haurian mort
y avants d' arribá aqueix dia
dech aprofitarmen jo.
Mil escuts, are com are
no 's guanyan cantant cansons,
seré felis, lo que 'm queda
de vida seré un senyor.
Me 'n aniré á Barcelona,
prou montanyas, prou turóns,
aixó de petjar las rocas
y correr per dintre 'l bosch,
es mes propi de las feras
que dels homes, voto al mon.
Contemlos, que aquell D. Carles
no te gran cosa de bó,
si 'm riba á faltá una pessa
prou li vaig á armá un soroll.
Un, dos, tres, cuatre, caramba
casi 'm cega lo lluhentor,
tot tremolo... l' alegria...
|
