na quan ja en els cims enlairats la nova corrent escampa la seva acció catalanisadora. Coexisteixen, donchs, un procés de catalanisació y un de descatalanisació, tots dos en moviment, en activitat, l'un obrant pels volts dels cèrcols superiors, l'aitre foragitat dels alts furgant per la periferia. Es natural, donchs, que mentres se restaurava en els Jochs Florals la llengua catalana, la gent se deixts de escriure en catali; que quan en Verdaguer publicava en català l'Atlàntida, les familias humils consideressen un insult, una ofensa, que se'ls escribissen en catallà les cartes[1]; que aumentin les disposicions ministerials de carcter centralista en plena efervescencia de campanyes nacionalistes. Això és natural, és llògich; lo que no és natural ni llògich és basarhi pessimismes o be arguments contra les noves doctrines[2]. Vist per sobre, sembla que avança més la corrent que guanya les gentades. Més no és així. La que arriba
- ↑ A mi va succeirme escribint cartes en catallà l'any 1886.
- ↑ En Mañé y Flaquer per no haver penetrat això, va fer sovint argument contra'l catalanisme de haverhi cada día més Juanitos y Pepitos en comptes de Josephs y Joans, de no posar la y entre'ls noms de casa paterns y materns, &. «Abans—solia dir—quan no's feyen assamblees catalanistes, ni diaris en català, ni tants llibres y poesíes, erem més catalans.»
