Pàgina:La nacionalitat catalana (1906).djvu/22

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.

manteniment de lo característich existent, encara que sovint se tracti d'atardades persistencies d'un règim general modificat en les altres provincies. El títol que s'adueix és l'amor o adhesió dels catalans y l'amor d'aquets ales coses de la seva provincia se llegitima ab l'aforisme: No pot estimar la nació qui no estimi sa provincia, síntesi de tota la teorisació del provincialisme.
 No existeix encara consciencia d'una diferenciació fonamental: les diferencies són detalls, són escepcions, furs o privilegis més o menys disculpats o escusats. Nuestros clásicos són els clàssichs castellans, la llengua castellana és la nostra llengua, la nostra historia és la historia d'Espanya, els reys castellans són els nostres reys, Covadonga el primer crit de la nostra reconquesta, els grans homes y les grans obres de la civilisació castellana, els nostres grans homes y les nostres grans obres. El catalá o llemosí, llengua materna uns cops, dialecte altres vegades, no'ls deya casi res; y el dret civil català, dret foral o municipal, va ser desnaturalisat per la lley hipotecaria sense aixecar protestes, com no n'havía aixecat cap el primer intent de codificació; y fins quan, més enllà, algunes veus varen sortir en defensa seva, donaven raons d'oportunitat, però