Pàgina:La nacionalitat catalana (1906).djvu/23

s'ajupíen a acceptar com a veritat inconcusa que havía d'anar desapareixent pera fer lloch al dret general o comú, és a dir, al dret castellà.
 Tot l'apologètica d'aquesta fase del nostre renaixement, cab dintre d'allò tan rebregat que per estimar la nació s'ha d'estimar la provincia, sofisme buyt que no més va enganyar als catalans que l'utilisaven, que se'n servíen pera justificar als seus propis ulls la contradicció vivent que'ls atormentava.
 Els demés no varen enganyarshi, no. Perque, ¿com havíen de creure la gent veritablement espanyola que, per estimar més la llengua castellana, havía d'estudiarse, conreuar y estimar primer la catalana; que la existencia de les nostres particularitats jurídiques havía de fernos apreciar més el derecho común, fundat cabalment en principis contraposats als nostres; que, donantnos al gòtich y romànich de nostres monuments, sentiríem més intensa devoció per l'Alhambra o la Giralda; que, enamorantnos de les institucions catalanes, creixería la nostra adhesió a les institucions de l'Estat, basades en principis, tradicions y lleys que són negació dels principis, lleys y tradicions que informaven les nostres?