Pàgina:La nacionalitat catalana (1906).djvu/50

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.

la prempsa literaria catalanista, en discursos y memories, se retreya la nacionalitat perduda, entenent per nacionalitat la perduda llibertat política, o s'entreveya la nacionalitat resucitada, és a dir, una futura Catalunya lliure [1]. Altres vegades ja de la nacionalitat se'n feya quelcòm actual, present, via encara. En Coroleu y en Pella y Forgas, en la obra Los Fueros de Cataluña, escribíen l'any 1878: «La unitat de la llengua catalana ens demostra la de la nacionalitat. La idea de nacionalitat no ha de confondres ab la de nació per més que en el llenguatge vulgar s'usin sovint com a sinònimes aquestes dues paraules, ja que nació és un estat polítich sobirà y independent. Al nostre entendre la unitat de llengua es un llàs natural que agermana els pobles, creant les nacionalitats, y el pacte format entre aquestes constitueix varies entitats polítiques naturals en una sola agrupació.»

 S'està ja en el bon camí, però passen de llarch y depressa. Per altra part, no s'adonen de que nacionalitat està, respecte de nació, en la meteixa relació que humanitat res-

  1. En Rubió y Lluch y després en Pico y Campamar formulen ab netedat aquesta concepció l'un a la Revista Catalana (1892), l'altra a la Presidencia dels Jochs Florals del mateix any.