Pàgina:La nacionalitat catalana (1906).djvu/52

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.

 En la meteixa associació, pochs dies abans, en Puig y Cadafalch, havía sentit la obsessió d'aquet meteix problema. «Som una veu en el concert dels pobles— deya—que ressuciten com si haguessin sentit divinal manament senyalant l'hora de tornar a viure sobre la terra les antigues nacionalitats, patries naturals». Y afegía: «Es que'ls pobles no s'esborren per real ordre sobre la terra; és que les nacions no's formen ab motllo ni artificis, és que la voluntat del home no fa desapareixer els caràcters de les races...» Y en aquets caràcters, tals com en Taine els descriu, cerca'l fonament, les arrels del Regionalisme.
 «A la superficie hi ha costums y idees, una mena d'esperit, la moda que dura tres o quatre anys; a sota n'hi ha que'n duren vint, trenta, quaranta; més ensota n'hi ha de més fermes que duren un període histiòrich; més avall hi ha'l granet que no cambía sens inoculacions de sanch de distinta rassa y són els caràcters de les nacionalitats; més fondo encara hi ha capes desconegudes que avuy ens va descubrint la llingüística, agermanant pobles que habiten llunyanes regions de la terra: y més ensota encara hi ha lo comú a la humanitat entera, mena de materia primitiva de que han brollat el sens fi de caràcters dels pobles, com de la primitiva materia caòtica brollaren el sens fi de