y al propi temperament, y un día, després de sigles de treball no interrumput, quan ja'l poder polítich de Roma havía saltat a troços, varen sortir a la llum de la historia els vells pobles soterrats, cadasú parlant sa llengua, y la vella etnos Ibèrica, la primera, feu ressonar els accents de la llengua catalana desde Múrcia a la Provença, desde'l Mediterrà al mar d'Aquitania. Ligurs, Gaèlichs y Tartesians, Grechs y Fenicis, Cartaginesos y Romans no havíen fet recular ni un pam de terra al nostre poble. Les fronteres de la llengua catalana eren les meteixes que assenyala a la etnos ibèrica el més antich dels exploradors-historiaires.
Aqueix fet, aqueixa transformació de la civilisació llatina en civilisació catalana, és un fet que per ell sol, sense necessitat de cap altre, demostra la existencia del esperit nacional català. Encara que després d'engendrar la llengua catalana no hagués produit res més, l'ànima de nostre poble'ns hauría ja revelat les ratlles fonamentals de la seva fesomía, estampades en la fesomía de sa llengua.
Però, per més que may la unitat del poder polítich hagi acoblat totes les energíes nacionals dirigintles al cumpliment dels ideals colectius, l'esperit nacional de la gent cata-
Pàgina:La nacionalitat catalana (1906).djvu/93
Aquesta pàgina ha estat validada.
