Pàgina:La nau de veles d'or (1925).djvu/103

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.


 I aquella sabateta de crestall va ésser el talismà que va fondre tot el poder de la maledicció d'aquella vella bruixa, que havia pesat sobre la vida del comte des de que va ferir la cabirola al fons del bosc, fins a fer-lo tornar capità de lladres i a fer que transformés en pobre ventafocs a la filla del seu cor i s'oblidés d'ella i de la seva mare.
 I tot seguit, gràcies al poder d'encantament de la nova comtessa que era tan bona, es va recordar de la Dolça gran i de la Dolça petita i va plorar per totes dues.
 I tot seguit que la ventafocs es va trobar novament al seu recó, va veure venir grans lluminàries per l'escala i va entrar el seu pare que es va llensar als seus braços i li va demanar perdó per la seva crueltat. I després la Dolça va abraçar a la seva bona marastre i es va recordar de la seva mare en aquell bes tan dolç que li va donar.
 En aquell moment es va sentir com el soroll d'un vidre que es trenca i la Dolça va dir:
 —Ai! la sabateta. de crestall se m'ha trencat!...
 Però no s'havia trencat només que una mica mica, perquè després de molts anys, del peu de la Dolça va anar al de la seva filla, i així de la una filia a l'altre, perquè totes tenien els peus més petits del mon.
 I veus-aquí que un dia, passats cents i cents anys, jo que us conto aquesta història,