Pàgina:La nau de veles d'or (1925).djvu/108

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.


en el capell un faisà tot sencer amb les plomes de la cua que li venien sobre els ulls. Però el que feia més engúnia eren les mans, unes mans que fiblaven sobre les galtes de les criatures que no feien bondat com unes xurriaques. Eren seques, ossoses, amb unes ungles llargues i caragolades.
 La bruixa de la Són no tenia el posat tan ferotge. També anava tota vestida de verd, perquè les bruixes no acostumen a ésser elegants, sinó que l'ocell que duia al capell enlloc d'ésser un faisà era un mussol. Vosaltres ja deveu coneixer a la fada de la Són, però aquesta era la bruixa de la Són, entre les quals hi havia una gran diferència, la mateixa diferència que hi ha entre les fades i les bruixes. Aquesta bruixa de la Són tenia un poder que no podia desfer la fada de la Són. Duia a les butxaques del seu vestit verd un gran munt de sorra i amb les mans la llensava pels ulls dels nens, fent: «Ptss... ptss... ptss...» La fada de la Són és la que dóna als infants el bon són reparador de les nits, però la bruixa de la Són els fa dormir amb els seus granets de sorra a les hores de treball sobre la taula d'estudi, o quan prenen la lliçó de música, o quan mengen les sopes del dinar, o quan el mestre els explica belles coses, perquè la bruixa de la Són té sempre el do de la inoportunitat.
  Veus-aquí que a la sala del convit hi havia ja totes les fades i només aquestes dues