Floramiga es va dormir dolçament i ja no es va despertar més. El rei la va deixar a la cambra millor del castell, amb totes les portes del bosc obertes i, abandonant aquell palau i prohibint que no s'hi acostés ningú, va trasladar la cort a un altre palau, en el qual va seguir rebent la seva racció de bofetades.
Passaven els díes, passaven els anys, i ningú no es podia explicar com el rei seguia vivint sense envellir-se. Quan el veien tan vermell els joves pretendents a la corona, que es fregaven de gust les mans, anaven fent la cara llarga vegent que ells s'envellien i el rei no. I així varen passar deu, vint, trenta, quaranta, cincuanta, seixanta anys. I en aquest temps els joves es feien vells i morien i el rei es quedava com per llevor amb la seva eterna joventut i les seves galtes vermelles.
Veus-aquí que quan ja feia noranta anys que la Floramiga dormia, en un país proper al séu hi va haver una gran revolució. Varen matar el rei i haurien mort també al príncep que tenia deu anys, si el seu preceptor no l'hagués vestit amb una samarra de pell de ovella i no l'hagués fet entrar en el reialme veí. I com a pastor va viure en el reialme de Floramiga el pastor Melrosada, que encara que es digués aquest nom no era pas ros sinó que tenia el cabell molt negre i els ulls tan negres com el cabell i la pell, que la
Pàgina:La nau de veles d'or (1925).djvu/113
Aquesta pàgina ha estat validada.
