Pàgina:La nau de veles d'or (1925).djvu/114

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.


tenia blanca quan vivia al palau del seu pare, se li havia embrunit vivint al sol i la serena i a l'aire lliure dels boscos.
 Als vint anys s'havia fet un bell jovencell irradiant salut i simpatia, amb la fona sempre a punt per ferir el llop que li robava les seves ovelles i amb les armes sempre apunt també per ferir d'amor a la primera donzella que li vingués a tom.
 Un dia el cor li va dir que havia d'entrar al misteriós palau perdut en mig del bosc, on la gent deia que habitaven els esperits. Va apartar les mates de garrigues que havien obstruit l'entrada i va travessar sales i avant-cambres plenes de pols i terenyines sense trobar-hi ànima vivent. Totes les portes eren obertes i en les armadures abandonades dels trofeus hi niaven els coloms i es posaven càndidament sobre el tall de les espases de guerra que totes s'havien rovellat. Tots els ocells i les bèsties del bosc niaven per les riques cambres i les sales, de les quals havia eixit la cort sense endur-se'n res. Només semblaven haver passat molts anys des de aquell dia, perquè les senyals d'humitat i de vellúria havien esfilagarsat les riques catifes i havien posat un vel de misteri sobre les vastes llunes dels grans miralls.
 Caminant, caminant pel palau abandonat feia cent anys, en Melrosada va arribar a una cambra que era tota oberta de cara al