El rei va quedar tan sorprès que no podia articular cap paraula. Els prínceps Cornegre i Corfosc no comprenien com el germà avorrit que es passava els dies pelant patates, havia pogut trobar aquella miraculosa capseta negre que l'havia fet triomfar per sobre el munt d'or que valien les altres sedes.
Finalment el rei va dir, dirigint-se a en Ramió:
—Tu sol has portat allò que jo demanava i d'una manera tan perfecta que ni jo ho hauria mai somniat així.. A tu tindria d'entregar la meva corona. Peró, perquè m'averonyeixo de veure't assegut a la meva cadira reial essent el més lleig dels meus fills, vaig a tentar una altra prova. Partiu els tres novament camí de la fortuna. D'aquí a un any i un dia duéu al castell el millor cavall, que hagiu pogut trobar. I el que em porti el millor cavall, sigui el que sigui, serà l'hereu del meu regne i empunyarà el ceptre sobre el meu poble fidel!...
Els tres fills es varen despedir del rei i varen partir cada un per diferent camí. El príncep Cornegre va anar al castell de la seva estimada, la princesa Rosespina, amb l'estol dels seus servents carregats de vestits enlluernadors i d'una gran muntanya de unces d'or. El príncep Corfosc va partir al castell de la seva estimada, la princesa Espinella, desplegant una fastuositat tan en lluernadora que semblava que fos el senyor de tots els tresors de la terra.
Pàgina:La nau de veles d'or (1925).djvu/126
Aquesta pàgina ha estat revisada.
