En Ramió s'en va anar a peu, amb el seu bastó de caminant, camí de la barraca de la Dolçamiga. El cor li batia amb força dins del pit. I quan la va veure de lluny que ja li donava la benvinguda des del llindar, li va semblar que els seus germans amb tot l'or del regne no podien ésser tan feliços com ell, amb la seva pobresa de cabals, però amb la gran riquesa del seu amor.
La Dolçamiga li va dir:
—Sigues benvingut a la meva cabana a la llinda del riu! Ja sé perquè tinc el goig de veure't. El teu pare ha tentat una altra prova, per no donar-te a tu la corona. Però ell no sap que aquesta vegada també vencerás. Reposa una bona estona aquí, menja un bon bocí de pa tou i contem belles coses de la teva ànima pura i de allò que faràs pel teu poble quan empunyis damunt d'ell el ceptre reial.
En Ramió li va dir que sempre pensava en ella, que ja donava la corona als seus germans mentres ell no es tingués de moure del seu costat i que el millor palau del mon era per ell aquella cabana a la vora del riu, en la companyia de la Dolçamiga.
Ella li va dir què, si l'havia ajudat era perquè l'estimava, però que era precís tenir paciència i esperar i temptar la nova prova que el seu pare havia fet per escollir l'hereu del seu regne.
Vingut el moment de partir, després que
Pàgina:La nau de veles d'or (1925).djvu/127
Aquesta pàgina ha estat revisada.
