Pàgina:La nau de veles d'or (1925).djvu/128

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


es varen donar un adeu ple de prometences de ventura, la Dolçamiga li va donar una diminuta capceta negre, recomanant-li que no l'obrís fins a la vora del palau del rei i tenint-la entre les cames obertes a punt de muntar, perquè el cavall era tan volador que el perdería entre els núvols i ja no el podria haver.
 Passats un any i un dia els dos prínceps varen arribar al pati d'honor del palau. El rei se'ls mirava des de la gran galeria que circumdava el pati i l'orgull paternal gonfiava el seu pit. Era impossible trobar uns prínceps més ben plantats i més lluminosament vestits. Pagant-los a pes d'or, imagineu quins meravellosos cavalls no havien trobat, dignes d'estirar la millor de les reials carroces!
 Mentrestant en Ramió havia obert la caixeta tal com li havia dit la Dolçamiga, i es va sentir transportat totseguit als núvols, damunt l'esquena d'un cavall tot daurat, que irradiava al sol com una gemma viva.
 En el palau es va fer totseguit un gran tumulte. Venia dels núvols una cosa que brillava amb una tal intensitat de llum, que semblava que el sol baixés a la terra. Aquella cosa enlluernadora es va deixar caure al centre del pati d'honor del palau i varen veure que era un cavall tot daurat que vola va amb ales rutilants i que dalt del cavall hi anava en Ramió.