I varen venir uns díes de festes i convits i de caceres pels boscos i de passeigs al ciar de lluna pels jardins encantats. I una nit que es varen trobar sols, Barba-Blau va dir a Melisén, abans de retirar-se cada ú a les seves cambres ricament agençades:
—Estimada Melisén, elegida del meu cor, tinc de fer-te un encàrrec. Aquí tens aquesta clau d'or. Es de la cambra secreta on tinc la flor dels meus tresors. Te la dono a guardar, prohibint-te especialment que tinguis la curiositat d'obrir aquesta cambra.
Melisén li va dir:
—Podeu estar segur, senyor, que no obriré la porta si vos m'ho prohibiu.
—No tens la curiositat de preguntar-me perquè t'ho prohibeixo?
—D'això jo no tinc de fer-ne res. A mi em toca d'obeir les vostres ordres sense protesta, perquè per alguna cosa us estimo com a elegit del meu cor...
Barba-Blau no s'en sabia avenir. Cap dona li havia parlat així.
—Estàs segura, Melisén, que no cauràs en la temptació d'obrir aquesta porta?
—Només estic segura de que cumpliré les vostres ordres, ara i sempre, contenta de servir-vos i d'estimar-vos!
Es varen donar tendrement la bona nit i Barba-Blau s'estava de centinella a la porta misteriosa, pensant, desil·lusionat:
Pàgina:La nau de veles d'or (1925).djvu/149
Aquesta pàgina ha estat revisada.
