La Verdoliva li va donar les gràcies i, tres dies després, es varen celebrar les seves noces amb el pastisser. La Verdoliva es va quedar a viure al palau, en unes habitacions que eren a la vora de les cuines. I com que era la més orgullosa de totes tres, en sofria un xic de tenir de viure en el palau, però tan avall, tan ensota de les habitacions del rei.
Alguns díes després va ésser el rei mateix que va anar a casa del forner, vestit de brodadures i amb la seva gran carroça d'or, rodejat de soldats i de cortisans.
En el carrer hi va haver una gran emoció i quan varen veure que la carroça es parava davant de la casa del pobre forner i que el rei mateix baixava de la carroça tan gentilment vestit per entrar dins de la petita entrada tota blanca de farina, amb aquella bona olor de pa calent, els comentaris de la gent no varen tenir fi.
El rei va veure al fons de l'entrada a dues figures de genolls. L'un era el vell forner, tot blanc de la blancor de la farina i de la blancor dels anys que havien passat, i l'altre era la gentil Carmesina amb l'or dels seus cabells i la blavor dels seus ulls i amb la bonicor dels seus setze anys i del seu bon cor.
El rei la va fer alçar i li va pendre les mans i li va dir:
—Es veritat, Carmesina, que tu estàs
Pàgina:La nau de veles d'or (1925).djvu/172
Aquesta pàgina ha estat revisada.
