—No em podríes donar una gracia de caritat? Tan sols un bocí de pa, que vine defallida de cansament i de pena!..
La gentil Esteldor, tota compadida, li va donar un plat de sopes, un bon bocí de pa tou i un dineret de caritat.
Aleshores la vella fingida va dir:
—Veig que ets tan formosa com bona minyona. Veus-aquí l'única donzella al mon que bo té tot, totes les gràcies que una donzella pot ambicionar. Només et falta una cosa, només et falta una cosa...
—Quina cosa em falta, bona velleta?
—Et falta l'Aigua que Dansa, la Poma que Canta i l'Ocell de Veritat...
I dient aquestes paraules misterioses la vella fingida va passar la porta i va desaparèixer pels corriols del jardí florit, amb la maldat de la seva ànima negre, que es veia més negre entre les flors pures que tancàven el calzer veient-la passar.
Ara cal dir que aquelles tres coses misterioses havien fet perdre a molta gent. Quan algú sentia parlar d'elles ja no tenia repós fins que les anava a cercar. I Esteldor es va posar tota trista i amagava la tristesa als seus germans però no podia, perquè ells que sempre l'havien vista tan riallera, ja es varen donar compte totseguit que tenia alguna cosa.
Esteldargent li va dir:
Pàgina:La nau de veles d'or (1925).djvu/179
Aquesta pàgina ha estat revisada.
