Pàgina:La nau de veles d'or (1925).djvu/37

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.


gegant que va fer un gran crit del dolor que li feia. I vegent-se cego cridava a l'Arrenca-pins i li deia:
 —Ara si que no t'escaparàs! Ara si que no podràs fugir de les meves mans!
 I l'Arrenca-pins li deia:
 —A veure, si una altre vegada apendràs a ésser més amable amb els que't venen a fer una visita. Si m'haguessis rebut com un amic sense proposar-te esmorzar amb les meves tripes fregides, ara no't trobaries amb el teu únic ull perdut!...
 I el gegant tot era maleir:
 —Mala fi facis tu i tots els arrenca-pins del mon! Però jo't juro que no t'escaparàs!
 —Ja'm vaga de saber que tots els gegants sou totxos! Jo't dic que m'escaparé de la teva cova i que seràs tu mateix que me'n obriràs la porta i que'm donaràs permís per sortir!
 I el gegant vinga a pensar com ho faria per no deixar fugir a l'Arrenca-pins. I a l'últim se li acut de mig obrir les roques de la cova amb un forat molt petit. I ell que es posa al peu del forat i fa sortir un a un els seus xais. I els anava tocant i quan trobava la pell del xai, deia:
 —Passa tu, que ja veig que ets xai... Aleshores l'Arrenca-pins, quina te'n fa? Ell que veu que en un recó hi havien moltes pells de xai, perque el gegant menjava la carn del xai pero la pell no. I l'Arrenca-pins