Pàgina:La nau de veles d'or (1925).djvu/36

 I allí hi havia el gegant. Mirant-se'l amb el seu ull terrible li va dir:
 —Et pensaves que podries fugir?
 —No volia pas fugir, sinó que et volia fer una visita. Els gegants m'agraden molt i he vingut aquí perquè sabia que tu hi eres.
 —Doncs la teva visita no podrà pas ésser gaire llarga, perquè demà penso menjar per esmorzar les teves tripes fregides.
 —Me sembla que te n'hauràs de quedar amb les ganes. Pots estar segur que les tripes de l'Arrenca-pins et costaran molt cares!
 El gegant no se sabia avenir que l'Arrenca-pins no li tingués por. Tan sorprès estava que no savia que dir i roncava com un lleó i feia uns grans esbufecs que atronaven la cova.
 Però l'Arrenca-pins no es sorprenia ni dels seus esbufecs ni dels seus roncs. Se'l mirava amb un aire mofeta que encara l'exasperava més.
 I així varen estar una bona estona, el gegant enfurint-se i l'Arrenca-pins rient-se d'ell, perquè la cosa del mon que li feia més gràcia era veure un gegant enrabiat.
 Però al cap d'una estona de voler-li fer por, vegent que no en treia res, el gegant es va ageure a terra i es va adormir. A un costat de la cova hi havia un foc i a l'altre una gran barra de ferro. I l'Arrenca-pins agafa el ferro i l'acosta al foc fins que'l va tenir ben roent. I aleshores l'enfonza a l'ull del