donar un petit cop amb una branca de pí. I vet-aquí que la pobre Pinatella va desaparèixer i en aquell lloc hi va créixer tot seguit aquell vell pí de soca poderosa, el més vell del bosc. I l'Arrenca-pins en voleu de plors i de desesperar-se per haver perdut a la Pinatella! I s'abraçava a la soca del pí, i la Pinyoneta també. I regalaven per la soca avall avall, doloroses llàgrimes de resina. Era la pobre muller i la mare que plorava per haver perdut la seva felicitat.
La Pinyoneta, que ja era una galan minyona casadora, s'estava un dia pel bosc, quan veus-aquí que passa un príncep que venia de cacera muntat sobre un cavall gris. Havia perdut la seva gent, seguint el rastre d'una gentil cabirola, i s'havia endinzat dins el bosc de l'Arrenca-pins i havia trobat a la Pinyoneta que s'estava pentinant els cabells de sol, amb els peus submergits dins el rierol d'aigua clara que li servia de mirall.
El príncep va quedar encisat de la seva bellesa i es va aturar a parlar amb ella una bona estona i no se'n sabia anar ni ella tampoc desitjava que'l príncep se n'anés. I des de aleshores hi va tornar cada dia i s'asseien els dos sobre la soca del pí més vell del bosc que era la mare de la Pinyoneta. I encara que semblava que ningú no els vigilés perque l'Arrenca-pins passava tot el dia fòra, el vell pí els vigilava, perque dintre la soca poderosa hi havia el cor d'una mare.
Pàgina:La nau de veles d'or (1925).djvu/48
Aquesta pàgina ha estat validada.
