Pàgina:La nau de veles d'or (1925).djvu/47

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.


que a la tercera vegada que'm peguis sense raó, jo em transformaré en un pí i no serà possible desencantar-me mai més!
 —I ara? Quina cosa més estranya!..
 I ja no hi va pensar més, de tan distret com estava amb la seva felicitat. I veia créixer a la seva filla Pinyoneta que era un encís de tant bona minyona i obedient. Ella ja menjava alguna cosa més que pinyes cuites al caliu, perque era filla de l'Arrenca-pins que era un home, i tenia sang de persona a les seves venes. Menjava enciam, truites de pinyons i nous i ametlles i figues i panses i olives. Es pot dir que menjava de tot alló que's pot menjar al mig d'un bosc, menys animals morts. La perdiu i la guatlla i l'esquirol, se'ls menjava l'Arrenca-pins tot sol.
 Varen passar alguns anys i un dia l'Arrenca-pins, tot jugant, va donar un cop a la Pinatella amb una branca de pí. Ella es va posar tota trista, va plorar dues llàgrimes de resina i va dir:
 —No m'ho facis mai més això, Arrenca- pins! Ja és la segona vegada i em podries perdre per sempre!
 —Mira, ja no m'en recordava d'aquesta cosa tan estranya. Ja hi aniré més amb compte.
 —Ves-hi amb compte, perquè és molt fàcil que tu i jo perdem la nostra felicitat! Però no s'en va recordar més i, passats alguns anys, tot jugant, jugant, li torna a