Pàgina:La nau de veles d'or (1925).djvu/46

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.


cap allí on havia deixat el perol i hi troba una noia bonica com un sol.
 L'Arrenca-pins li diu:
 ——Qui ets?
 ——Soc la teva muller.
 Es varen fer una abraçada i es varen casar.
 Ella, que es dèia Pinatella i que feia una bona olor de pí novell, encara que hagués eixit d'un pí tan vell, era ben bé una dona, però quan plorava o tenia calor, li eixien dels seus ulls o del seu front gotes de resina. No es podia avenir a viure sota teulada, com l'Arrenca-pins hauria volgut, sinò a l'aire lliure dels boscos. No menjava altra cosa que pinyes cuites al caliu i s'enfilava dalt dels pins més alts com un esquirol lleuger.
 Passà algun temps i varen tenir una nena que era un encís de tan bonica i es va dir Pinyoneta. I la Pinatella la va criar molt amorosament i l'Arrenca-pins era molt feliç amb la Pinatella i amb la Pinyoneta.
 I un dia, tot jugant, l'Arrenca-pins va donar un petit cop a la Pinatella amb una branca de pi. Però ella es va posar tota trista, va plorar dues llàgrimes de resina i va dir:
 —No m'ho facis mai més això, Arrenca-pins!
 —Perquè?.. Que t'he fet mal, potser, tot jugant?..
 —No m'has fet mal, però has de saber