Pàgina:La nau de veles d'or (1925).djvu/93

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.


de cusir perquè no se li malmetessin aquelles mans de reina, que no feien altre treball que escriure sobre fulloles de pergamí els tendres pensaments de la seva ànima feliç, i pintar miniatures colorint-les en blaus i ors tendríssims amb pinzells diminuts, i polsar la seva arpa arrancant de les cordes sonores una música tan dolça com ella mateixa. I tenia els peus tan petits com la seva mare, de tal manera que era la única dona del mon que es podia calçar les seves diminutes sabatetes de crestall. I el pare es divertia sovint descalçant el peu de la mare del seu estoig perfumat i calçant al peu de la filia aquell petit joiell de vidre.
 Quan la petita Dolça va tenir quinze anys, una tarda d'istiu, la Dolça gran es va sentir morir. Va besar a la seva filla, recomanant al seu marit que procurés que la petita Dolça seguís essent tan feliç com fins ara. I les grans boscúries fosques varen deixar penetrar, com per miracle, un raig de sol que va relliscar sobre el rostre de la Dolça gran. I dins aquell raig de sol la seva ànima va pujar al cel.
 Veus-aquí que un cop la muller del comte de Rocasalada va ésser morta, aquella bruixa va maleir novament al comte. Hauria volgut que la petita Dolça s'hagués tornat ben dolenta, però el seu desig la va fer encara més virtuosa. Va aixecar el puny contra el castell i va dir: