Pàgina:La nau de veles d'or (1925).djvu/94

 —Que el comte de Rocasalada es torni ben cruel amb la seva filla i que després s'oblidi d'ella i de la seva mare i no se'n recordi mai més!...
 I veus-aquí que totseguit, pel poder de aquella maledicció, el comte es va recloure a la seva cambra sense donar ni una mirada a la Dolça petita. S'hi va estar reclós díes i díes i quan ne va sortir els seus ulls eren tan durs com abans, quan feia de capità de lladres.
 Va llicenciar a totes les dames i a les cusidores i a les serventes. Però abans els va fer cosir un vestit de roba de saca plè de pedassos, que tingués el color de la cendra. Quan no hi va haver en el castell ningú més que la seva filla i ell, va ordenar a la Dolça:
 —Treu-te els vestits que portes i posa't aquest vestit de roba de sac.
 La Dolça, tota tremolosa, va obeir i va aparèixer als ulls del seu pare amb el seu vestidet apadessat tan formosa i tan dolça com apareixia amb les seves robes lluminoses de brodadures d'or.
 I el seu pare encara li va dir:
 —Fes-te càrrec que ara no ets la comtessa de Rocasalada, sinó la ventafocs del castell. Com a ventafocs abandonaràs totes les coses que ja no t'escauen. Dormiràs entre la cendra del foc d'aquesta cuina vella, em faràs el menjar i m'el serviràs, i després tu aniràs a menjar al teu recò, entre la cendra, en un