Pàgina:La nau de veles d'or (1925).djvu/95

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.


plat de terriça. Cada dia aniràs al bosc a cercar un feix de llenya i et guardaràs prou de dir a ningú que ets la meva filla, sinó que diràs a qui et pregunti qui ets: «Jo sóc la pobre ventafocs del castell». I mira que si no fas el que et dic jo, tinc el fuet a punt de pegar-te sense pietat!
 La petita Dolça no va dir res. Però, agenollant-se als peus del séu pare, li va dir:
 —Us puc demanar, senyor, una mercè?
 El comte li va fer amb el cap una senyal de que podia parlar.
 —No podria guardar d'entre els llibres que tenia quan era la comtessa, el petit llibre d'oracions que, essent el més senzill de tots, és el que més estimo? No escau a la pobre ventafocs un llibre d'oracions?
 El comte li va fer amb el cap la senyal de que ja es podia quedar el llibre. I ella, agenollada a terra, li va besar les mans i li va dir:
 —Us estic molt agraida de la vostra bondat, senyor...
 I va anar a recollir dins de la seva cambra de comtessa que anava a deixar per sempre, el seu llibre d'oracions. I com que no tenia temps de dia, pregava a la nit, agenollada sobre la cendra. Després, totseguit que sortia el dia, anava a rentar-se al rierol veí i anava pels camins del bosc matinal a cercar el seu feix de llenya. I el bosc calçava de molça els seus peus perquè no sofrissin per les