sant dia sinó per anar á plassa. Y cregui qu' es molestia que 'm podría estulviar ben bé, ben rebé; perque, grat sia á Deu, á casa no hi tinch sino gent decenta, allò que se 'n díu escullida. Filla; ni 'l més petit atreviment, ni una paraula més enllá de lo que la lley de Deu mana. Qu' és cás! Jo deixarla passar á casa meva? Ja li dich que 'm coneix poch; ¡quín' una jo! A la primera, els plantava tots á la porta... Sense anar més lluny, tingui: ara fá tres mesos, qu' un jove, guapo y molt ben plantat, qu'estava á casa, ab l'excusa d'haverse etivocat de porta, ¿què fá? Una nit se'm fica al quarto. Sí? L'indemá al carrer y llestos. Ja veurá, una es viuda y cal que's recati com una fadrina ¿no es cert? Al dia següent, l'anunci al diari: Una señora viuda, que habita un tercer piso de buenas luces, etc., admitirá un caballero á toda asistencia para vivir en familia. Perque, á casa, no es propiament una casa de dispesas, nó; allò es viure en familia. Jo só molt fayenta ¿sab? y poso tal voluntat á las personas, que tots els jovenets, que tinch, ja ho diuhen: vostè es una segona mare. Donchs, l'indemá del anunci ja vaig tenir el quarto ocupat... Avuy per avuy ¿sab perquè busco cusidora? Perque 'm surgeixi y apedassi la roba dels senyors, que no vull que vajin foradats, y duas de servey y jo no podém donar l'abast. M'escarraso, 'm moro y, vaja, no hi há temps, el dia es curt. Déixis... qu'á taula son nou!
—Nou?... Ja cal que tingui un bon pis.
—Nou, filla, nou! Y que menjan per vint y estri-
