—Tu aquí!—feu ab un sobressalt tot instintiu.
L' estudiant torná á séures al costat d'ella, guardant abdós majors distancias qu' abans, com si sentissin una temor fins ara desconeguda.
—Per què has deixat al teu amich?—digué en tò de reconvenció la cusidora, que notava á 'n el semblant d' en Lluís una expressió tota estranya.
Els ulls d' aquest havían perdut aquella ingénua expressió que constituhía son principal encís; los tenía com encesos, ab la mirada esgarriada, vacilant, de qui sosté una lluyta interior. Sa boca de sátir estava badada y plena de repugnant sensualisme. Una convulsioneta insistent li feya tremolar els muscles de la cara.
—Quina pregunta! Ja t'ho póts pensar: per' estar ab tú una estoneta més, no més qu' una estona. Després ja l' aniré á trobar. Ell tenía de fer alguna diligencia y jo faré aquella visita un' altra hora... Però, què tens? Sembla que't sápiga greu que't fassi companyía...—
La Toneta, qu' escoltava sense aixecar el cap de la feyna, reullant ab marcada desconfiansa, encongint las espatllas com per' allunyarse tot lo possible, callá una bona estona y, per fí, ab veu tremolosa:
—Sí, que me 'n sab,—vá dir.
—Perquè? Que 't faig por?.... Donchs ja 't deixo,—exclamá en Lluís, á punt d' aixecarse y dant de què ho volía y dolía senyals marcadas qu' ella no vejé.
