Pàgina:La papallona (1902).djvu/102

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat validada.
102
narcís oller

—Dòna, en haventlas llegit, las esqueixas.

—Una carta teva! No sabría esqueixarla, Lluís.—Aquest atansá la cadira plè d'orgull. La Toneta tornava á entregarse á la dolsa corrent del amor, lliure de dissimulacions y recels. La conversa aná animantse, las distancias estrenyentse, una tendresa enervadora ensenyorintse d'abdós estimats. Ella s' abandonava sens adonársen, fins á posar son sedós cabell á frech de la cara d'en Lluís, la feyna cayguda á la falda, los ulls encisats ab expressió adoradora; ell s'enardía proferint juraments, suposantse més estimador qu' ella, més anyoradís qu' ella, més necessitat d'aquell carteig, mentres que per son front s'encreuhavan arrugas de contraposats afectes en las que 's podía tornar á llegir aquella lluyta d'esperit. Per fí van arribar á una avinensa, havían trobat una fórmula conciliadora: l'estudiant escriuria á la senyora Pepa encarregantli memorias pera la cusidora y usant alguna broma qu' aquesta s'hauría de pendre en serio; la Toneta, per sa part, respondría á la despesera ab el meteix tò. Aixís, la pobra dòna 'ls serviría de missatjera sense saberho. Y aquesta idea 'ls feu riure á tots dos y 'ls portá á parlar de la voluntat qu' aquella dòna duya al estudiant.

—De 'l primer dia que li conech, y sols per això ja me l'estimo,—feu, candorosamente, la Toneta.

Y derrera, exposá 'ls dubtes que tenía encara de que 'l cuydés tan bé com ell se mereixía. ¿Perqué callarho? Ella ja havía pensat cóm li guarniría,