còm li endressaría 'l quarto... Anava á dir «un cop casats», y la vergonya li trencá la frase, pera ferli acabar ab un "si jo fós la senyora Pepa„.
Llavors, se recordá en Lluís de qu'ella no hi havía entrat may al quarto, y l'invitá á entrarhi. La Toneta hi repugná un moment per una veu misteriosa de pudor; mes, finalment cedí; qu' aixó no era cap mal. Y ademés que, per lo què havía treballat, una estona més ó menos en vaga poch s' hi coneixería.
Los dós estimats van enfilar el corredor de brasset, després de disputarho un moment pera desvaneixer els reparos que, altre cop, el pudor de la noya oposava. Sempre fantasmas, sempre! ¡En tot tenía un què dir! Semblava qu' aquell dia s'havía llevat per dur la contra al estudiant! Si's trobessin en un ball, bé hi anirían de brasset! Y devant de tothom que hi anirian!
En arribant al quarto, la Toneta 's desprengué del bras, en Lluís restá á duas passas de'ella xuclantla ab la vista, l'esperit frisant com la papallona qu' enronda la flor.
La primera impresió que causá á la Toneta aquell dormitori fou desoladora. Tot ell estava desendressat, sense ni aquell ordre reglamentari d'hostal, aquell barrím-barrám, despullat de tot sentiment, en que 's fa consistir la netedat y condícia d'aqueixas casas. La Toneta hauría volgut veure á las parets algun retrato de familia, algun gerro de flors, alguna rellotjera brodada, alguna d'aquellas
