Y sense trobar la resposta, exclamá de sobte, ab veu ploricosa é irada:
«¡Y ell, ab aquest cinisme que m'ho escriu! ¡Sembla impossible!... ¡La mare! la mare quan ho sápiga. Ay, si la mare ho sabés; se moría, se moría de pena!... Y ell, res, fent brometa! Quína sanch!... Què has fet, Lluís, què has fet!»
Y va pendre novament la carta y, passant de llarch el preámbul, apartant, apartant la vista, fastiguejat de la descripció sarcástica que feya de la Madrona, cercá 'l tròs tremendo, aquella acusació, espantosa per sa mateixa senzillesa y claredat: «que tu ets un perdut, qu' has enganyat á la seva rellogada».
«Oh, nó, nó!—cridá pera tranquilisarse á sí meteix.—Jo no he enganyat á ningú! L' amor, l' amor nos va enganyar á tots dos! ¡Pobra Toneta!»
Dels ulls de l' estudiant van comensar á brollar las llágrimas y aquest estigué una estona rodant el cap ab desesperació, sense pronunciar un mot més, refent en el secret de la memoria tota l' escena de la cayguda, desitjós de trobar la clau de la seva disculpa en cad'hu de sos detalls. Un neguit invensible no 'l deixava reposar ni detenir en cap idea; la carta, allí, sobre la taula, destacava del blanch del paper las sevas lletras, aquellas lletras claras, obertas, irónicas, y 'ls ulls d' en Lluís hi tornavan á caure sens voler, y llegían: «Després, acabá ab amenassas d' anar á trobarte y ferte casar á las malas, si á las bonas no logra la senyora Pepa que tu vinguis á lo
