lenta Madrona refredava aquell brou aixecantne culleradetas que deixava caure en daurats rajolins entre la suau fumareda que de l'escudella eixía.
La Toneta, la malhaurada Toneta la contemplava en aquell moment ab la respectuosa admiració que la vera, la pura caritat imposa, y 's sentía petita y desvalguda pera recompensar un día 'ls afanys que, per ella, havía passat aquella dòna. "Perqué—pensava ella, tornantse á mirar 'l nen—tú, fillet del meu cor, li dèus potser la vida, y jo... ah! jo, l'honra devant del món". Y l' agrahiment se desfeya en llágrimas, que la pobra Toneta procurava amagar fregantse dissimuladament ab l' amarat coixí.
Aquest moviment de la Toneta no se li escapá no á la Madrona, que, tot bufant los daurats rajolins, la veya ben bé de cua d'ull. Mes com son delicat instint substituhía tota l'educació de qu' era faltada, en semblants casos dissimulava pera no arrancar involuntariament dolorosas confessions y solía fingirse més distreta que may de la situació aflictiva que devant tenía. Per això deixá transcorre 'ls moments que necessitavan las llágrimas pera esvahirse y, de sobte, feu ab vèu alegre:
—Vaja, noya, prèn el caldo, que ja 'm triga petonejar al nostre peladet del niu. Té, filla, té, y déixam pendre aquest fartonet. Què tantas metas! Tot el dia mamarías, tú, gorrinet!—
—La Toneta, ants d'agafar la escudella ab sos dits afilats y esblanquehits de partera, deixá passar el seu fillet á mans de la Madrona, qui, acotxantlo
