—Vols dir, traydorota...?
—Pensava ab que hauríau de ferme la caritat de córrer lo del bateig, perque 'l nen ja té massas dias.
—Avuy, avuy parlaré d'això ab D. Miquel, que té bò ab el senyor rector de la parroquia. No passis angunias, tot s'arreglará; el nen está sá y bò, no corre cap perill y no 'ns mancará temps pera batejarlo. Casualment D. Miquel va batejar el seu, ahir; jo esperava qu' estés bona la senyora per' encarregarli á 'n ella 'ls passos.
—Ah, nó; ja sabeu que las senyoras no solen eixir de casa fins als quaranta dias. Y don Miquel, quín un pera deixar sortir á la seva!
—Es ben cert... però jo feya temps, perque, no ho sé, me fá més frenta explicar lo que t' ha passat, al senyor, que no pas á la senyora...
—Ha sigut un engany, Madrona...
—Prou qu' ho sé, santa cristiana!
—Una seducció; y això no deshonra á ningú, perque totas las ignorantas hi estem subjectas. ¿Quí ho havía d'esperar d'en Lluís...?
—Y sí, dòna; prou qu' ho sabém. No 't desconortis per això.
—Donchs no tingueu reparo: escondiu 'l meu nom y res més.
—Sí, filla, sí; ho faré aixís, y tot s'arreglará...—
Y al dir això, la Madrona deixá caure una llágrima involuntaria á la gorreta del menut, á qui acalentava ab son alé, mentres la mare, á sa vegada,
