Vés al contingut

Pàgina:La papallona (1902).djvu/173

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.
173
la papallona

—Bé, què fém? Aquí no 'ns hi podém estar pas tot lo dia,—feu la Madrona ab dolcesa.—Doném que dir á la gent. Are ja 't trobas refeta, oy? Ja estás tranquila, ja veus que 'l nen, lluny d' estar malalt, está tan rodanxó que ni 'l coneixías. La dida te 'l cría bé, te l' estima molt....—

La Toneta se l' apretá contra 'l cor ab un sacudiment sèch, que no vejé la Madrona. Aquesta continuá:

—Aqueixa bona dòna m' ha promés seguir criantlo y D. Miquel te pagará 'l didatge pe'l favor que li fas aquets días.

—Quín favor?—preguntá, alarmada, la Toneta.

—Lo de poguer amagar á donya Mercé, mentres s' está refent, la mort del seu fill.—

La Toneta, arrugant el front, semblá concentrarse en una idea que 's desplegués misteriosament á sos ulls.

—Es una obra de caritat que no't costa ré y que devem ben bé á qui tant ha fet per nosaltres,—afegí la Madrona, vejent naixer els reparos.

Però llavors, com moguda per una molla, la Toneta s' aixecá, y arrapada al nen, apretá á córrer cap al carrer, esferehida, esquerpa, tota resoluda.

Tomhom li va obrir pas respectuosament, ningú gosá á detenirla, á escepció de la Madrona, que li va correr derrera y l' agafá pe 'l bras al brancal de la porta.

—¿Però, per què fas això, filla?—li preguntá, esguardantla alarmada de que s' hagués trastocat.—