Escólta, dòna, assossegat, reflexiona un xich. Podrás venir á véurel cada dia; t' hi podrás estar tant com vulguis.
—May més, may més me 'l apartareu de mí!....
—Mira que te 'l crian be....
—Que vingui la dida á casa.
—Hi vindrá d' aquí uns quants días. Are deixa acabar aqueixa bona obra.... podém matar á donya Mercé.
—De poch me moro jo ara meteix.
—¿Però per què tens aquest magí?.... ¿quin motiu tenías pera creure que s' havía mort en Ramonet? ¿Còm podías pensar qu'al seu enterro hi anessin tants de cotxes, ni senyors?
—No m' hi he ficsat en això. Ahir no vâu ser á casa en tot el dia; quan vâu arribar, ja eran las onze de la nit, y aquest matí, á las sis, ja n'erau fora. Feya tres dias que no m' havíau dut el nen, vos veya trista...
—¿Però, no 't deya qu' estava bò?
—Vès què m' havíau de dir? Però jo rumiava, jo espiava tot lo que feyau, y á la que m' he pogut escapar de la Sió, he corregut cap aquí.... veig el cotxo dels morts á la porta.... y ja no veig res més. M' enganyavan!—he pensat.—Mort, es mort lo meu fill! Y quan anava á embocar l' escala, topo ab la caixeta! ¿Què hauríau pensat vos? Igual que jo, sí, igual, igual!—esclamava la Toneta ab la veu trencada pe'l singlot y per un panteig cada moment més sensible.
