Pàgina:La papallona (1902).djvu/178

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.
178
narcís oller

brossa, clavarse un meteix l' espina y convertir en rialleta l' ay que voldría escaparse dels llabis. Sòrt que ja hi tenim la pell ben adobada!—

D' aquell jorn ensá, la Madrona passá per totas las alternativas de confiansa y defalliment que portan ab sí las malaltías de debò. La pobra dòna havía vist morir massa gent pera no coneixer que 'l mal de la seva afillada era per' alarmar de veras; mes á fí de no encomanar la por á las noyas s' engolía las llágrimas. Altras vegadas, presa del enlluernament consolador que l' amor porta, s' enganyava á sí meteixa, donant importancia inmerescuda á las fantásticas flamaradas de vida que la mort troba pe'l camí y que no son més que fochs follets anticipats. Sos llabis tan aviat repetían aquell "cá! cá! pit y fora!" com exclamavan ab veu de llágrimas "pobre angelet de Deu! malaguanyada mare!"

A mitx accident de la Toneta havía comparegut la dida, atreta per l' amor que duya al pobre nen. La bona montanyesa s' havía figurat ja 'l tripijòch en que 's veuría de moment aquella familia y no volía que 'l menut patís fretura. Al veure 'l trasbals, va ajudâ á curar á la malalta y s' oferí á alletar al nen, ni que fós de franch. Estava disposada á quedarse allí, á tot lo que volguessin, be que, essent possible, desitjava portar un parell de días el nen á casa 'l senyor Castellfort pera que la senyora no rebés el cop tan de sobte. Abans d' eixir, D. Miquel l' havía trastornada ab els prechs qu' en aquest sentit li havía fet.