Pàgina:La papallona (1902).djvu/179

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.
179
la papallona

Per gran sort, al retornarse, la Toneta mostrá una tal flaquesa de voluntat qu' ho facilitá tot. Esguardá 'l nen ab aquells ulls d' indiferencia que l' ensopiment dona, lo besá y, ab veu feble y dolsa:

—Ja se 'l podeu endur, si me 'l porteu cada dia una estona. Pobra donya Mercé, prou pena ha tingut!—va dir, tot girantse de l' altre cantó ab aquella peresa adolorida dels malalts.

A mitja nit, desvetllantse, tot d' un plegat demaná 'l seu fill.

—No sabs que l' has deixat á la dida?—feu la Madrona, que s' havía empenyat en vetllarla.

—Ah, sí, es veritat! He somiat tantas cosas, que 'm sembla lluny, lluny, aquell moment. Enceneu llum, que ja estich cansada de dormir, y aquella xinxeta me fá una tristor!....—

La Madrona l' obehí, y la malalta comensá á garlar com si res tingués. A ben segur que l' endemá 'l metje la donaría ja d' alta: quan una está mala no té somnis bonichs, y ella acabava de tindren de dolcíssims. Tots els bons moments de la seva vida havían renascut plens de llum, de vida, de veritat, com si tornés á trobarshi. ¡Ah, quina edat mes bonica aquella!

—Quan penso que 'l nen encara l' ha de passar, ja estich contenta. Y dura! ¿oy que dura?.... Perque, fins qu' una té disset ó divuyt anys, tot son flors y violas encara que una haja de treballar. Y está clar; si jo 'm recordo que, quan me feyan cusir, nos feyam conte ab la Sió y l' Angeleta que cusíam robe-