—Jo callo, m' aguanto y fingeixo devant dels demés, sols pera no sentir altre cop aquella expressió tan agraviadora qu' un dia li va tirar ta germana...
—Dòna, es per lo molt que t' estima, no te 'n has de agraviar aixis...
—No m' estimas tu?.... Y donchs, còm ès que no 'l maltractas com ella?—
La Sió no sabía com eixirse d' aquesta argumentació. «Hi há molts genis.... l'Angeleta es d' aquellas que no saben guardarse res al pap...»
—¿Es á dir que, tu, no l' insultas perque sabs fingir?....
—Ay, nó, filla meva; res d' això.... y ara!—respongué l' amiga, roja, sofocada de véures tan pobra d' arguments mellors.—
Y tractá encara de desvaneixer aquell dubte ofensiu. Però la Toneta comensá á fer una rebequería com l' hauría feta als quatre anys. «Es dir que ja no podría refiarse de ningú, ni de la mellor amiga? que tothom l' enganyava? que tothom fingía menos los quí parlavan com l' Angeleta? Pera viure aixís, valía més morirse. Ja ho sabía qu' en Lluís l' havía deshonrada, qu' havía fet un gran pecat; però quí 'n rebía sinó ella? No 'l perdonava ella? no 'ls hi deya ella qu' havía sigut sense mala intenció? Donchs, perquè 'ls menys interessats no l'havían de perdonar com ella? Quan menys los quí sabian qu' era 'l pare d' en Ramonet, be 'l podían respectar.»
Y aixís, plorant y cridant y replicant ab foch extraordinari á las rahons conciliadoras de l' aturdida
