sa meteixa insistencia deya prou bé que la demostració no arribava may, quan, de sobte, la malalta abaixá l' esguart, l' apoyá en el del estudiant, una flamarada de vida arborá aquells ulls grossos poch há esmortuhits, y, ab sorpresa de tothom, se li pará 'l panteig, extraordinaria joya l' il·luminá la cara, y nova, nova á la vida, cridá:
—Lluís! Lluís!—
Y sos brassos sèchs y esquerdalenchs de morta 's van llensar ab deliri sobre l' humiliada testa de son estimat. La sorpresa pasmá á tots els presents. ¿Era somni ó realitat lo que veyan? En Lluís! ¿Còm havía arribat allí en aquell instant suprèm? ¿Dut per donya Mercé, que no 'l coneixía?....
Y aquesta perdonava l' injuria rebuda y regraciava á la Providencia per haverli proporcionat ab tant poch d' esfors lo medi de recompensar las tribulacions d' aquella mare. Un sentiment de fonda tendresa, aquell goig qu' obra dols pás á las llágrimas, invadí tots els esperits; el confessor, tothom eixí de l' alcova sense dirse un mot; tots anaren escampantse per las cadiras, s' hi asseyan á lo fumador pera ajeures el cap entre 'ls brassos y mellor reprimir els senglots d' aquell plor qu' omplía el dormitori de remors de gruta.
Mentrestant, una reacció miraculosa vencía al mal; l' agonía, que semblava avansar, havía parat en sèch; aquell pantaix curt y afadigós de máquina que 's refreda 's transformava en respiració expansiva y sossegada; aquell cap, mullat de suhor freda,
