—Però no perque Deu m' hagi d' arrencar del costat vostre, nó. Mira, respiro bé; vèus, ara que m' estovan els coixíns, cóm me tench? Ho veyeu? Mellor que fá vuyt días.... Me curaré, nos enirém á Ripoll ó ahont vulguis, ab el nen y la dida, y viurém com sants cristians. Verás que bufó qu' és: té 'l mateix nasset que tu, y aquí, derrera l'orella, la meteixa pigueta qu' un día jo 't reparava.... Vaja, no ploris més: tot está passat ... ¿No m' heu dit que hi há donya Mercé allí á la saleta? ... Féula entrar. ¿Perquè no ha entrat, pobra senyora?—
Y va rebre á D.ª Mercé y á D. Miquel; plena del meteix goig, los hi demaná perdó del arrebato passat, qu' ara no sabía esplicarse; los hi va dar mil y mil mercés per totas las obras de misericordia ab que l' havían afavorida, y 'ls hi presentá en Lluís tota cofoya, sens ni sospitar com havía arribat fins allí.
De sobte li vingué un atach de tós que 'ls posá á tots en alarma. En Lluís la sostingué ab passió, la auxiliá espahordit, notant qu' anava invadirla altra volta aquella blancor de morta, aquella suhor freda d' abans. Ella s' esforsava en reanimarse, en tranquilisarlos á tots, volía parlar y batallava pera esqueixarse 'l tèl que se li posava á la gola, pera aixamplar ben bé 'ls pulmons qu' altra volta 's sentía lligats y rogallant fondament. "Nó, no 's volía morir, no 's moriría! ¿Per què cremavan tants llums, desde mitxa tarde? Perque la vista se li enterbolía, y ella 'ls havía fet encendre assedegada de claror.
