pera la dòna que val com vostè, no hi há desenganys, ni l' ingratitut pòt víndrelshi de nou; més hauría de sorpéndrels trobar plá y aixut aquell camí que tots los grans atravessaren plorant amargament y á ensopegadas.
“Ab lo sentiment, donchs, de la válua propia, ab l'orgull sant de la superioritat que revela major parentiu ab Deu, l'artista y el sabi deuhen cobrir de flors las espinas que l' Humanitat los hi ha tirat al pas, á fí de que, aquesta, embromada per la llur aroma, se llensi per aquell camí y ab lo pès feixuch de sos peus se clavi las arestas qu' ab tanta mala fè hi havía escampat. A las vostras mans teniu la pena.»
«A América, donchs, y no defallír. Molta dignitat; sempre en l'art fits los ulls; jamay abaixarlos fins á las debilitats del vulgo, com no sia pera compadirlo; y avant, sense por.»
“Lo públich de Barcelona no vos ha comprès! Nó, no digau això. Es una part, una part tan sols. N'hi ha un' altra, que sempre vos consagrará un recort entusiasta y que sentirá glatir el cor pera revéureus tan gran com ara y ab més sòrt. Adéu.»
L'endemá torná á llegir aquesta carta, y trobantla pretenciosa é ignoscent, no la tirá al correu; mes lo sol fet d'haverla escrita, revela ben bé quina lley de cor tenía en Miquel y fa compendre mellor aquella elecció que tots los seus coneguts estranyavan. Trobava á la Mercé de pasta d'artista, lo meteix encís.
No obstant son amor, aquellas apariencias de
