Vés al contingut

Pàgina:La papallona (1902).djvu/47

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat validada.




VI.


Lo dilluns, aquell dilluns tan desitjat per la Toneta, finalment arribá.

L' Aurora, com ja no diria sinó algún retórich, descorregué ab sos dits rosats la cortina de la nit. Lo día nasqué clar, serè com lo front d' un ángel, plens los espays d' una marinada tan sonora que feya soportables fins los sorolls dels carros carregats de ferro. La Toneta trobava que feya sol de Corpus, que 'ls ayres duyan olors de flors, que tot lo que la voltava, menos aquella mota de cabell rebech y aquell mirall clapat, responía á l' armonía universal que ressonava en son cor.

Abans d' eixir, sobtá ab una abrassada estrèta á las fillas de la Madrona y no va saber contindre un saltiró d' alegría. Baixá las escalas com una pastorella, y, en vuyt minuts, arribá al carrer d'en Roig.

Per tots los balcons voleyavan cortinas, esborrant